Fent un salt abismal!

SM8. L’educació superior

Seria il·lògic si, l’anàlisi d’aquest sistema educatiu, no ens centréssim en l’educació superior, primer, per què és una etapa que forma part de la majoria de trajectòries acadèmiques de la majoria d’estudiants de Catalunya, avui en dia. Segon, perquè ara mateix, és l’etapa que vivim, i per tant podem parlar des de l’experiència. Finalment, perquè l’educació superior és un dels prerequisits per endinsar-te en el món laboral ja sigui per professions, per investigar.

En sí, quan parlem d’Educació Superior sempre ens ve el cap la Universitat, però aquest concepte engloba molt més, ja que també contempla els Màsters i Doctorats, els Cicles Fomatius de Grau Superior, i algunes titulacions específiques (artístiques i esportives). Però, què comporta l’educació superior? Quines funcions té aquest element en el sistema educatiu? Com afecta als estudiants?

En un inici, l’educació superior és una etapa no obligatòria amb la qual un estudiant s’especialitza en un tema concret, una ciència: Biologia (ciència que estudia la vida), Filologia (Ciència que estudia les paraules), etc. Actualment, s’atribueix el fet d’anar a la universitat com un pas previ a l’entrada del mercat laboral, la idea és que els estudiants tinguin una formació específica d’un tema en concret, que siguin especialistes. Ara bé, no sempre ha estat així, antigament les universitats eren els centres del saber i hi accedien les elits per tal d’instruir-se en el coneixement i algunes també per a professió, ja que de carreres tan sols s’ofertaven Dret, Medecina, Teologia i Filosofia, no com a tals, però en essència.

Malgrat tot, la Universitat és quelcom més que una màquina de fabricació de persones aptes per treballar. Les funcions de la universitat, les desglossem en:

Formativa: La Universitat té la funció d’educar a totes les edats i al llarg de la vida. No només és una formació per a estudiants, sinó que també ho és per la societat. És un magnífic lloc per formar-se i preparar-se per a un futur professional i per això produeix coneixements, és a dir, investiga i recerca.
Malgrat el què s’ha esmentat, la Universitat no té massa sensibilitat pel què la les diferents tipus d’intel·ligències ni dels enfocaments d’aprenenatge, al capdavall ajuda a ser una mica autodidacta, aprens perquè vols.
Social: La Universitat també és un agent actiu, és a dir, té una funció democratitzadora en l’educació. Això significa que cohesiona socialment i permet que persones provinents de diferents àmbits socioeconòmics puguin tenir la mateixa titulació i partir d’una base acadèmica equidistant.
Per aprofundir-hi, no us podeu perdre aquest audiovisual de la UBTv sobre la funció social de la universitat pública.

http://www.ub.edu/ubtv/node/52830

Tot i així, en els últims anys amb l’apujada dels preus de la matrícula i la manca d’ajudes i beques per costejar-se els estudis, és natural que el debat es centri sobre aquesta funció. Ens qüestionem si la universitat només està adreçada a elits, com fa 30-50 anys i des dels seus inicis. No és justificable, però s’entén que al no ser una formació obligatòria com l’E.S.O, no hi ha preocupació política ni de la comunitat educativa. Si algú no vol anar a la Universitat, els mossos d’esquadra no et detenen a la porta de casa teva, ni truquen a serveis socials… és el teu problema, és la teva vida.
Però en canvi, entenem que les condicions laborals sense una titulació universitària poden arribar a ser infrahumanes. La formació que es rep a la Universitat no només serveix per poder accedir al món laboral en categories mitjanes-altes, sinó que també et nodreix com a persona: et permet aprendre a ser crític, a saber prendre les millors decisions, a treballar en equip, a ser conscients de l’entorn, a treballar transversalment, a comprendre i respectar la diversitat, … entre altres. Entenem doncs, que vivim un paradigma econòmic el qual no hi ha sortida;

Per poder accedir al món universitari cal pagar una matrícula d’un cost realment elevat. Per poder aconseguir aquests diners cal treballar, però sense una titulació universitària, la remuneració de les feines que pots accedir pot ser força baixa, per tant costa molt poder accedir a la universitat. Alhora, sense universitaris que ocupin aquests llocs de treball el desenvolupament econòmic i tecnològic del país davalla i això produeix un empobriment considerable.

Informativa: Una mica com la funció formativa, la Universitat també informa, ja sigui a través dels serveis que ofereix, com a través dels resultats de la recerca o com a institució que és. La Universitat també es posiciona envers els fets que l’envolten i té una representació social dins de la societat de la informació. No és d’estranyar que hi hagi periodistes encarregats només en les qüestions universitàries o amb el contacte amb les universitats del país. La opinió de la Universitat és cabdal en els afers quotidians, des de la pujada de la llum, als terratrèmols del cas castor, a la sortida de la crisi, fins als pressupostos presentats per la Generalitat. Aquesta funció ve forçada pel context que vivim actualment. L’EEES + la crisi econòmica + el rendir comptes dels ingressos públics que es fan a la universitat ha promogut que es plantegin una sèrie de serveis a la societat, entre ells, penjar les tesis universitàries en xarxa per tal que qualsevol ciutadà i ciutadana hi puguin accedir.

Com a conclusió podríem dir que el producte de la interacció de la Universitat és el resultat de moltes funcions, el quid de la qüestió no és saber quines són les funcions de la universitat, sinó

quines funcions VOLEM (la societat) que tingui?

vs.

quines funcions VOLEN (polítics) que tingui?

Ja s’ha perdut el plaer d’aprendre, el saber, per ser culte, la societat del coneixement ja s’ha pervertit envers el capitalisme i això ha repercutit en la educació. Com a estudiant tens una pressió social perquè t’has de treure una carrera per poder treballar, ja que la feina exigeix la màxima qualificació possible. Alhora això fa que hi hagi molta gent que accedeix a la universitat sense tenir clar el què vol fer, ni el per què ho vol fer, no hi ha cap filtre de selecció i persones que no tenen actituds ni aptituds opten per titulacions que poden arribar a ser influents (com per exemple l’educació i/o l’economia), i alhora la universitat no està preparada per atendre a la diversitat.

La idea d’instaurar un nou model universitari que acollís a tots els països de la Unió Europea, va sorgir el 25 de maig de 1998 amb la declaració de la Sobrona on, França, Alemanya, Itàlia i Regne Unit van signar l’acord per tal de portar-lo a les aules. En 1999 es va fer la declaració de Bolonya on es va consolidar el nou Pla i més països es van unir al projecte. A Espanya va arribar una mica més tard, en 2010. Van haver-hi moltes negacions a aquest nou sistema tant per part de docents com estudiants.

Actualment la posada en marxa del Pla Bolonya està servint per reflexionar sobre les pràctiques docents i la seva incidència en l’alumnat a demés de demandar noves metodologies d’ensenyament i aprenentatge.

Fent un recorregut al llarg de la història per poder veure d’on prové aquesta idea ens anem a 1986 on es va ser un estudi per intentar millorar la educació universitària a nord Amèrica promoguda per Llilly i Jonshon que van valorar i identificar els diferents punts de vista i enfocs educatius dels docents de l’educació superior.

Un any més tard al 1987, Chickering i Gamson van desenvolupar els “ set principis de la bona pràctica pedagògica per a la educació universitària”.

Contacte entre docent i alumne.
Cooperació entre els estudiants.
Aprenentatge actiu.
Retroalimentació
Deures equivalents a l’ensenyament.
Altes expectatives.
Respecte per els diferents estils d’aprenentatge.

Al 1996 l’informe de Delors, va deixar una gran història ja que es van assentar dos pilars bàsics de la educació del S.XXI; “aprendre a fer i aprendre a conèixer” , va ser en aquest punt quan es va iniciar el nou model educatiu i un es va crear un paradigma d’ensenyament- aprenentatge. Aquell docent que es centrava en el seu saber, havia de ser un professor que facilités l’aprenentatge i que fes possible un alumne constructor en comptes de la tipologia d’alumne receptor, es van canviar les metodologies de treball individualistes per les que aposten per l’aprenentatge de manera interactiva i col·laborativa…

Totes les reformes educatives regides per la U.E, és a dir, el Pla Bolonya van implicar tots els canvis contemplats anteriorment.

L’Espai Europeu d’Educació Superior, va remarcar que els docents havien de tenir unes competències professionals per tal de que els objectius del projecte fossin reals:

Ser capaç de relacionar l’aprenentatge amb els interessos, necessitats i experiències dels alumnes.
Tenir vocació i motivació i ser saber transmetre-ho.
Fer que l’alumne sigui el protagonista del seu procés d’aprenentatge.
Desenvolupar un procés de avaluació, co-avaluació i autoavaluació.
Crear una panificació minuciosa de tots els passos a seguir en la seva metodologia.
Innovar en les pràctiques docents.
Avaluació centrada en les competències de l’alumnat.
Millora i qualitat de l’aprenentatge del alumne.

Estudis emprats en 2009 (Álvarez Rojo et al ) van dir que el 90% dels docents utilitzaven les classes magistrals. Per tal de fer possible l’EEES es demana un canvi i innovació en la docència per abordar totalment un procés d’ensenyament- aprenentatge sempre tenint en compte la qualitat i la excel·lència.

L’EEES, es mou al voltant del terme d’empleabilitat que permet apropar la empresa a l’escola, per tant, van voler crear uns ítems de avaluació centrats en les característiques i capacitats dels alumnes, no només en els coneixements adquirits. L’objectiu de la universitat es ensenyar i fomentar l’accés dels alumnes al mercat de treball, per poder potenciar les polítiques d’empleabiltiat que hi ha darrera del pla de Bolonya.

Fomentar l’adquisició de nous coneixements per evitar l’obsolència.
Apropar l’escola a l’empresa.
Lluitar contra de l’exclusió social, la universitat com a opció.
Parlar com a mínim tres llengües comunitàries.
Invertir en equipaments i en educació, veure-ho com a inversió.

Les competències que els alumnes han de desenvolupar en la universitat són:

Acadèmiques.
Corporatives
Professionals
Transversals
Específiques
D’empleabilitat

Per tal de saber com s’assoleixen aquestes competències i si realment parlem de qualitat educativa universitària, s’estableix una avaluació de la qualitat educativa promoguda per diversos organismes, entre ells, l’Agència per la Qualitat en el Sistema Universitari. Ara bé, el tema sobre la qualitat educativa i com s’avalua és un tema controvertit, en el sentit que quan es parla de qualitat es pot fer amb una perspectiva empresarial o més acadèmica. Si bé és cert que la qualitat significa “valor elevat”, també és signe de “millora” i “d’excel·lència”. Aquests conceptes es transformen, doncs, en indicadors que de designen l’estat d’un producte o servei. En el cas de la universitat, la qualitat té relació amb tots els indicadors esmentats. Oferir una formació de qualitat és oferir un servei excel·lent, de millora, i que té un valor alt. Com que aquests indicadors es poden donar a productes o serveis, es tendeix a confondre i/o mesclar aquests enfocs o àmbits quan es parla d’un o de l’altre. Així, últimament en educació s’han incorporat el segell de qualitat ISO, i nombroses escoles, sobretot privades publiquen a les seves pàgines web, aquest segell:

I la llista seria força llarga. Aquesta idea de qualitat és molt mercantilitzadora, creant paral·lelisme entre els segells de qualitat dels productes amb segells de qualitats dels serveis. La controvèrsia rau que els serveis no tenen indicadors tant objectius com els productes. És molt difícil mesurar la qualitat, i més en segells estàndards globalitzats que mesuren la qualitat objectivament sense tenir en conte el context històric, social, econòmic, polític, tecnològic, cultural, lingüístic, biològic, etc. és l’exemple clar de les proves PISA.

L’avaluació de la qualitat és un dels altres temes que cal tenir en compte. I és que els segells de qualitat, les proves PISA ja esmentades, així com els exàmens o certificats, o inclús els programes que s’estableixen a la universitat són instruments tendenciosos. Per avaluar la qualitat docent, el professor universitari (sigui de la contractació que sigui) ha de sol·licitar-ho voluntàriament! Per llogar-hi cadires oi? Ha d’entregar una documentació quan s’obre la convocatòria i entregar una sèrie de documents, entre els quals, la programació docent i una autoavaluació, amb el vistiplau del cap del seu departament, el cap d’estudis i el degà o degana de la facultat. Tot això, en 15 dies. Per veure-ho més clar, sempre podeu clicar a aquest enllaç.

I no ens podem queixar. La UB compta amb una Agència de Polítiques i de Qualitat que vetlla perquè la UB estigui en el rànking de les millors universitats catalanes, estatals, europees i mundials. Una dada que els estudiants vivim en una relativitat major que la que va postular Einstein. Les dades objectives són les que són. La UB compta amb x facultats, amb x campus universitaris, amb x laboratoris, amb x aules d’informàtica a l’abast de l’estudiant, amb x estudiants d’erasmus o seneca, amb x CRAI’s, amb x programes de recerca i investigació… és clar, és clar. Però si mirem al detall, la facultat de Mundet no es cau a trossos, però gairebé. Els lavabos cada dia estan pitjor, hi ha portes sense pom a la facultat, les barreres arquitectòniques són de riure, no sé si hi has pujat però entrena’t una mica abans. La biblioteca és molt bona, de les millors, i fan molt bona feina, quan és oberta, és clar. Les aules no estan adequades a la metodologia docent, o algunes són petites, o altres són massa grans. Cortines trencades, cadires no ergonòmiques i gens adaptat per la gent que du ordinadors enlloc d’un trist full per passar a punts, que per sort no és el meu cas… Endolls? Endooolls? Què són els endolls? Si els estudiants ens tornem per dur allargadors de casa… El bar, dels més cars. Les aules d’informàtica crec que tenen algun Amstrad camuflat, i la calefacció és un somni, per altra banda a l’època de calor podem coure pizzes. És fantàstica la UB.

A més a més, no podem obviar la qualitat docent universitària, un dels factors principals per garantir una qualitat educativa, doncs són els principals agents de transmissió de coneixements, de garantir un procés d’ensenyament i aprenentatge que sigui significatiu. Per introduir el tema de l’avaluació dels docents universitaris, no us podeu perdre aquest audiovisual de la Universidad de la Laguna:

L’audiovisual tracta de l’acció docent i també de l’avaluació del mateix docent. Aquesta avaluació, a partir d’un instrument que han elaborat ells, és molt objectiu, partint de dades quantitatives. Malgrat que la ponent ho esmenta, el meu parè és que l’avaluació, tot i que pot ser un procediment força objectiu, té un component subjectiu important i que prové d’un agent molt concret: l’alumne.

Hi ha moltes estratègies per conèixer la qualitat docent d’un professor, a l‘anterior entrada en parlava. Entre molts instruments, hi ha les enquestes d’avaluació de l’alumnat envers el professor. Aquestes enquestes, que es fan en línia, és a dir, per Internet, són un seguit de preguntes que es fan en relació a l’assignatura i en relació al docent.

Parlant-ne a l’aula, hem sabut que abans aquestes enquestes es contestaven per una àmplia majoria per l’alumnat, es donaven a l’aula i en format paper. En canvi ara, simplement es trameten en línia, i la participació és escassa, malgrat la publicitat i l’informació que s’ofereix.

El que rep el docent, en canvi, és una part completament diferent. Per sort, les enquestes són anònimes i la informació que s’envia rep un filtre acurat. Com que no he pogut estar gaire temps a l’aula, no he pogut veure què és el què li arriba al professorat, en concret, sobre les enquestes en línia. Quelcom que he de preguntar a la Mercedes per la propera sessió.

Més enllà de les enquestes, l’avaluació de la qualitat de l’ensenyament té molts altres indicadors. L’alumnat, com hem vist, és una ínfima part de l’engranatge. A continuació podeu veure una imatge del ppt que ens va passar la professora a l’aula i que és un esquema sobre el què estàvem parlant:

Es veu clar com tant l’acció docent, com la valoració de l’alumnat, només són una petita part que juntament amb l’acció de la direcció i la institució global són els elements directes de l’avaluació de la qualitat. En aquest cas, els indirectes poden ser les condicions del mercat, la demanda d’ensenyament, les polítiques educatives, etc.

Masses indicadors per un resultat que sovint, no és tangible. Us deixo amb aquesta entrevista a Guy Haug.

No us perdeu el següent article de “La Directa”: L’EU2015: un pas més cap a la privatització de la universitat pública

I finalment, i per acabar, les últimes qüestions que ens hem plantejat avui.

1. Com es mesura la “qualitat” universitària? Què expressen els rànquings d’universitats?
2. Sobre quins principis es construeix l’Espai Europeu d’Educació Superior? Com s’organitza l’educació superior a Europa? Quina és la durada dels estudis universitaris?
3. Com es financia l’educació superior? Quines són les diferències més destacades en taxes i beques?
4. Quins són els reptes de l’educació universitària?

A pas de cargol