I la cosa sembla de riure, però el 22 d’octubre tampoc vam tenir sessió perquè es va produir una altra vaga. Si no és perquè no hi crec massa en les vagues en el camp educatiu, em passaria el dia al carrer, cridant. En fi, avui 29 d’octubre hem pogut realitzar la sessió tal com estava planificada, això sí, no la que pertocava avui, que anem en retard.
La sessió d’avui tractava sobre la qualitat educativa i tot el què comporta. He de reconèixer que en aquesta sessió no estava en un bon moment personal i per tant, he sortit abans de l’hora cap a casa, a descansar el cos i el cap, que sovint fa falta. Moments que la universitat mai contempla, ja que ets un NiUB, un DNI, un número de la SS, un número de la llista…
En tot cas, retornant al tema sobre la qualitat educativa i com s’avalua és un tema controvertit, en el sentit que quan es parla de qualitat es pot fer amb un sentit empresarial o en un sentit més acadèmic. Si bé és cert que la qualitat significa “valor elevat”, també és signe de “millora” i “d’excel·lència”. Aquests conceptes es transformen, doncs, en indicadors que de designen l’estat d’un producte o servei. En el cas de la universitat, la qualitat té relació amb tots els indicadors esmentats. Oferir una formació de qualitat és oferir un servei excel·lent, de millora, i que té un valor alt. Com que aquests indicadors es poden donar a productes o serveis, es tendeix a confondre i/o mesclar aquests enfocs o àmbits quan es parla d’un o de l’altre. Així, últimament en educació s’han incorporat el segell de qualitat ISO, i nombroses escoles, sobretot privades publiquen a les seves pàgines web, aquest segell:
- Escola dels Aprenents Sant Genís dels Agudells
- La Salle de Reus
- L’escola d’hosteleria de l’Alt Empordà
- Col·legi Sagrat Cor Padre Damián
- Escola Arrels de Secundària de Solsona
I la llista seria força llarga. Aquesta idea de qualitat és molt mercantilitzadora, creant paral·lelisme entre els segells de qualitat dels productes amb segells de qualitats dels serveis. La controvèrsia rau que els serveis no tenen indicadors tant objectius com els productes. És molt difícil mesurar la qualitat, i més en segells estàndards globalitzats que mesuren la qualitat objectivament sense tenir en conte el context històric, social, econòmic, polític, tecnològic, cultural, lingüístic, biològic, etc. és l’exemple clar de les proves PISA.
L’avaluació de la qualitat és un dels altres temes que cal tenir en compte. I és que els segells de qualitat, les proves PISA ja esmentades, així com els exàmens o certificats, o inclús els programes que s’estableixen a la universitat són instruments tendenciosos. Per avaluar la qualitat docent, el professor universitari (sigui de la contractació que sigui) ha de sol·licitar-ho voluntàriament! Per llogar-hi cadires oi? Ha d’entregar una documentació quan s’obre la convocatòria i entregar una sèrie de documents, entre els quals, la programació docent i una autoavaluació, amb el vistiplau del cap del seu departament, el cap d’estudis i el degà o degana de la facultat. Tot això, en 15 dies. Per veure-ho més clar, sempre podeu clicar a aquest enllaç.
I no ens podem queixar. La UB compta amb una Agència de Polítiques i de Qualitat que vetlla perquè la UB estigui en el rànking de les millors universitats catalanes, estatals, europees i mundials. Una dada que els estudiants vivim en una relativitat major que la que va postular Einstein. Les dades objectives són les que són. La UB compta amb x facultats, amb x campus universitaris, amb x laboratoris, amb x aules d’informàtica a l’abast de l’estudiant, amb x estudiants d’erasmus o seneca, amb x CRAI’s, amb x programes de recerca i investigació… és clar, és clar. Però si mirem al detall, la facultat de Mundet no es cau a trossos, però gairebé. Els lavabos cada dia estan pitjor, hi ha portes sense pom a la facultat, les barreres arquitectòniques són de riure, no sé si hi has pujat però entrena’t una mica abans. La biblioteca és molt bona, de les millors, i fan molt bona feina, quan és oberta, és clar. Les aules no estan adequades a la metodologia docent, o algunes són petites, o altres són massa grans. Cortines trencades, cadires no ergonòmiques i gens adaptat per la gent que du ordinadors enlloc d’un trist full per passar a punts, que per sort no és el meu cas… Endolls? Endooolls? Què són els endolls? Si els estudiants ens tornem per dur allargadors de casa… El bar, dels més cars. Les aules d’informàtica crec que tenen algun Amstrad camuflat, i la calefacció és un somni, per altra banda a l’època de calor podem coure pizzes. És fantàstica la UB.
Per sort, encara podem millorar-ho i tirar endavant.
A pas de cargol 
One Pingback