SM7. Organització i finançament de l’educació
Quan parlem d’educació no podem desvincular-la d’altres conceptes com socialització, com recerca o innovació o com economia. Actualment vinculem l’educació com un impuls de recerca i innovació i per tant de desenvolupament per un país. Això significa que és subjecte de moltes polítiques, d’interessos de mercat i empresa, i també de necessitats de la societat, doncs l’educació no es pot desvincular de l’entorn i del context del moment. No podem afirmar que l’educació aporta diners, perquè alhora també en gasta molts, però sí que aporta la capacitat de les persones a contribuir pel desenvolupament de l’estat i del país, un tret necessari per un món tant globalitzat i competitiu com el què estem vivint en aquests moments.
Si ens aturem a pensar què significa educar en termes econòmics, segurament pensem en la despesa general que això significa, però poques vegades ens adonem dels ingressos, i també de l’inversió que suposa oferir una educació gratuïta i universal. Hi ha molts models de finançament arreu del món, i a Europa també. Podem trobar models liberals en què l’estat paga un mínim per l’educació, mentre que el ciutadà aporta una altra part o la diferència pel màxim; models més socials en què l’estat finança el 100% de l’educació, models mixtes, models més capitalistes que el finançament privat (d’empreses, fundacions, agències) és un dels percentatges forts, entre d’altres.
A Espanya, trobem un model que fa que l’estat aporti un percentatge molt considerable per l’educació pública, inclús ofereix a les escoles privades una part de finançament perquè també cobreixi les necessitats educatives que no arriba l’estat (escoles concertades). En general, la inversió econòmica espanyola per l’educació sembla considerable, però si ho comparem amb altres països de la Unió Europea, o amb la mitjana, veurem que en realitat no som un país capdavanter. De fet, aquest finançament ha patit la seva despreocupació durant l’interval del 2000-2006, amb una forta crescuda al 2007 fins al 2009-10 i una davallada a partir del 2010 que continua vigent. Què ha passat? Canvis de govern i polítiques educatives, evidentment. El 2004 Espanya votava a favor d’un canvi de govern i trencava amb un període llarg de dretes (PP), entrava el PSOE amb en José Luis Rodríguez Zapatero de President. Aquests, van impulsar tota una sèrie de reformes, en el cas de l’educació al 2005 es va aprovar la LOE i a Catalunya va iniciar el programa 1×1 el qual cada infant obtenia un ordinador a l’escola, i per tant va augmentar el finançament en educació per tal de poder realitzar totes les propostes educatives noves. Al 2010, amb l’esclat de la bombolla immobiliària, i una crisi econòmica que remuntava de 2007, les polítiques del mateix govern van ser de retallades en els màxims dels serveis públics, deixant el pressupost d’educació per sota del què s’havia aconseguit arribar. Per poder veure aquesta evolució, vegeu el següent gràfic:
En aquest gràfic vegem clar com la inversió espanyola en educació està molt per sota del què ho poden estar altres països com Irlanda, França, Alemanya, Xipre o Països Baixos, alguns dels quals, a l’any 2000 partien d’una posició molt semblant a la nostra, com és el cas d’Irlanda. Inclús, és important remarcar que la inversió espanyola està molt per sota del què esdevindria la mitjana europea. Lluny de voler generar el discurs que no es pot comparar cada dada ja que el nivell de vida de cada país és diferent, sí que hi ha la responsabilitat de denunciar que malgrat és cert que el nivell de vida espanyol és molt diferent que el danès, a proporció, aquesta inversió segueix essent inferior a anys llum. Aquí entra el discurs que les polítiques educatives no tenen tant valor a Espanya envers qualsevol altre país de la Unió Europea que hi hagi representat a la gràfica (faltaria veure països com Itàlia, Portugal, Grècia i inclús Bulgària, a veure quin percentatge del pressupost general ocupa el d’educació). Si ens centrem en la inversió pública que s’atribueix a cada etapa educativa, trobem que per exemple, a Espanya s’inverteix moltíssim en educació secundària, seguidament en educació primària (les dues obligatòries), després educació superior i finalment educació preprimària (que com sabem no és responsabilitat de l’Estat, però l’oferta com a necessitat social). A la següent gràfica podem visualitzar el percentatge d’inversió que es destina a cada etapa educativa:
Pel què es pot visualitzar en un cop d’ull, la tendència general és invertir en educació secundària més que en qualsevol altre etapa. Hi ha també una tendència en considerar força l’educació superior, finançament que es pot destinar en recerca i innovació com també docència, i evidentment l’altre punt fort és l’educació primària. On hi ha un acord general de poca inversió és en l’ISCED 0, l’educació preprimària, la qual només destaquen Islàndia, Letònia i Dinamarca com a països on inverteixen més. En contraposició hi ha molts més països que inverteixen en educació superior, com per exemple Àustria, Finlàndia, Noruega, Suècia, Dinamarca i Xipre, entre d’altres. Evidentment, aquesta diferència rau en quina és l’interval d’edat d’obligatorietat escolar, i alhora quin objectiu té el país en polítiques educatives. L’educació secundària, etapa que rep més inversió, té la contrapartida de ser l’etapa on es produeixen més canvis en l’estudiant. En la majoria de casos aquesta etapa és la decisiva per la orientació professional i acadèmica de l’estudiant, des de l’educació secundària es fa un salt envers l’educació superior, ja sigui en un camí més acadèmic (Universitat) o professional (Cicles Formatius, Formació Professional…) i alhora és també la última etapa educativa obligatòria en la majoria de països, i per tant, és una etapa fràgil que si no es té en compte pot generar molt fracàs escolar, abandonament o repeticions de curs, sovint amb el handicap que hi hagi molts més estudiants amb una titulació bàsica que no pas superior.
De tota la inversió que es destina a educació, no tota va adreçada a centres educatius públics, sinó com ja hem dit, hi ha una part que està adreçada a centres privats (per tant finançament públic+finançament/gestió privada= centres concertats). Normalment la part pública està destinada a cobrir les infraestructures i despeses de manteniment, mentre que la part privada s’adreça als sous dels treballadors, les activitats, i la resta. Si ens fixem en la següent taula, veurem que a espanya hi ha una major proporció de finançament públic adreçat en educació que no pas privat, recordem que la proporció de finançament públic no significa que s’adreci tot a l’escola pública!
De la gràfica, veiem clar que la majoria de països de la Unió Europea representats a la gràfica, destinen una proporció de finançament públic més gran que no pas privat, la majoria de sistemes educatius depenent de l’estat o aquest en té una responsabilitat. Fixem-nos, però, en el Regne Unit, en què la despesa pública en educació és molt menor que altres països com per exemple Espanya, Eslovàquia o Itàlia, per dir alguns. Però en canvi, té una proporció més elevada de finançament privat. No resulta estrany si pensem en les polítiques liberals que va aplicar la “dama de ferro” als anys 80-90 en què Margaret Tatcher va retallar la majoria de serveis socials i que encara avui en dia es mantenen aquests ideals liberals. A més a més, també cal mencionar que al Regne Unit, entitats privades com fundacions i agències tenen part de les funcions educatives que altres països són competència de l’estat.
Què representa Escola pública o privada? Com es destina per cada centre el finançament públic o privat? Encara hi ha un debat fort i obert que és vigent i que costa de tancar dins i fora les aules sobre les relacions entre la pública, la privada i el què anomenem “concertades”. En paraules de Ramón Pecanins, cadascuna de les dues té avantatges i inconvenients. Actualment la opinió sobre la necessitat de disposar de centres educatius públics és generalitzada, inclús no s’entendria si fos el contrari, per aquest motiu les ineficiències que disposa no són massa denunciades i tothom entén que l’escola pública cal preservar-la per no perdre-la íntegrament (tot i que últimament amb el tema de la immersió lingüística i les retallades, hi ha hagut moltes més mobilitzacions que les que l’autor considera). Per altra banda, l’escola concertada, ha patit més reformes i té més sentit d’innovació pedagògica, però té mancances estructurals importants i sobreviu en la precarietat.
L’escola pública és un lleó adormit, una corredora de fons; si cau, s’aixecarà una i altra vegada. I se’n sortirà. En canvi, l’escola concertada és una saltadora d’obstacles; una papallona. Si cau, difícilment es tornarà a alçar. Ramón Pecanins.
Un dels efectes més devastadors de les mancances actuals del sistema educatiu són les ràtios d’alumnes per aula. No podem obviar el fet que aules on hi ha 35 adolescents no són espais afavoridors de l’aprenentatge. Si observem les estadístiques trobem que Espanya som dels països amb més adolescents per aula. MÉS ADOLESCENTS PER AULA! Algú entén quina quantitat d’hormones es troben reprimides entre cadires i taules?
Com ens podem comparar amb proves externes generalitzades quan la nostra educació no té cap mena de punt de comparació amb la de qualsevol altre país com ara Finlàdia o Dinamarca? Països que tenen una ràtios que no superen els 27 alumnes per aula, per tant hi ha aules amb molt menys alumnes tant en l’ISCED 1 com en el ISCED2. D’altra banda, països com Alemanya, que entenen en la especialització dels estudiants en disciplines professionals aposten per unes ràtios de baix nombre per cada aula, l’aprenentatge és en petit grup i no en gran escala, amb menys de 20 alumnes per aula. Però a Espanya ens creiem els reis del mambo i els docents que tenim són super-herois i super-heroïnes que poden gestionar un grup de 27 infants, 33 preadolescents i 40 adolescents i joves, i amb un sou precari. (No deixo de donar voltes al titular d’una entrevista que se li va realitzar a en Kilian Jornet, skyrunner, que no té res a veure amb el tema que tractem avui, però que el títol té molt a dir).
Si ens quedem amb aquesta informació de les ràtios, pensarem que realment el nostre sistema educatiu és força injust. No ens hem de deixar captivar per les primeres informacions, que hi hagi molts estudiants a l’aula (fet que és aberrant) no significa que no estiguin atesos. Hem de veure, doncs, quants professors hi ha per cada alumne per veure si és que tenim 35 alumnes per aula, però 12 professors en la mateixa aula. Per aquest motiu és important visualitzar la següent gràfica on es mostren una representació dels països de la Unió Europea i també el número d’alumnes per docent. No ens sorprèn veure que a Espanya el màxim d’alumnes per docent és de 13-14 per cada professor, i aquesta ràtio es compleix en l’educació primària , mentre que disminueix proporcionalment en educació secundària superior i secundària bàsica. Així doncs, per cada etapa educativa disminueix el número d’alumnes per docent, potser per què també hi ha una discriminació en cada etapa, i per tant no hi trobem una relació d’equitat. Menys alumnes matriculats, més docents per alumnes. Tot i així, veiem que aquesta ràtio està més o menys equilibrada en comparació la resta de països de la Unió Europea, com ara Àustria, Xipre, Croàcia, Polònia que tenen dades semblants. Ara bé, en aquest cas, es desmarquen, sobretot, Malta, amb uns extrems entre la secundària bàsica i la superior molt significatius, o també Luxemburg, que té el nombre més elevat d’alumnes per docent (uns 17-18) en comparació als països representats a la gràfica de l’etapa de secundària bàsica, o Turquia, que ja es desmarca de la resta amb els qui tenen més de 15 i 20 alumnes per docent. Sorprèn que en la majoria de països, incloent Espanya, les ràtios disminueixin a mesura que l’alumne assoleix etapes educatives. Sembla estrany que en la secundària superior es necessiti més atenció individualitzada que en una educació primària on s’inicien continguts com lectoescriptura, on s’assenten les bases educatives i on comença el procés d’ensenyament/aprenentatge. Segons el meu entendre, potser hauria de ser al revés, o, inclús hauria de ser equitatiu en les tres etapes ja que totes tres aporten diferents objectius i necessitats per els alumnes.
A continuació podeu visualitzar la gràfica:
Cal tenir en compte que aquestes ràtios, en el nostre cas, venen determinades pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i també pel Ministerio d’Educación de l’estat. Així doncs, per molt que un centre intenti rebaixar les ràtios per aula, si la demanda és superior, caldrà adaptar-se a aquests màxims representats a les gràfiques anteriors. En tot, els centres educatius tenen poc marge de maniobra per poder intervenir en les qüestions que hem esmentat anteriorment com és el total del finançament i com es destina a cada nivell, les ràtios d’alumnes per aula i de docent per alumnes, etc.
Si ens centrem en l’autonomia dels centres per la presa de decisions de la gestió i aplicació de polítiques educatives veurem que hi ha un marge de maniobra molt petit i sovint una mica tendenciós ja que les opcions de decisió són prou limitades i sovint definides. Si optem pels tres grans temes educatius, com són el currículum, l’elecció de personal i el finançament veurem que hi ha molta disparitat entre països i entre àmbits:
En les tres gràfiques realment mostra la realitat del centres educatius sobre l’empoderament que tenen i la presa de decisions que assoleixen, que sovint és nul o restringit. És en el cas econòmic que Espanya despunta i ofereix plena autonomia als centres per poder decidir en quina proporció es gasten el capital atorgat per l’estat, ara bé, amb les retallades dels últims anys, la majoria de centres han de fer mans i mànigues per poder pagar els serveis externs (com manteniment, neteja, jardinaria, etc.) i també els subministraments (aigua, llum, gas) que s’utilitzen, inclús han arribat a extrems de no poder engegar la calefacció als mesos d’hivern per manca de diners i els alumnes haver de venir en manta. (Malhauradament a la xarxa podem trobar nombrosos articles que denuncien els fets).
Tornant al tema, a Espanya l’autonomia més considerable es destina a qüestions com el currículum i el finançament, però com hem vist anteriorment, d’una forma un pèl tendenciosa. Sí que és cert que hi ha una certa llibertat de càtedra, però vistos els últims esdeveniments polítics, és clar que cada dia cal lluitar per poder educar sense imposicions “dels de dalt”. I és que pel què fa la representativitat dels òrgans decisoris als centres educatius hi ha poca varietat i el pes major està generalitzat a personal del centre (PAS, equip directiu, claustre de professors), mentre que la representació de l’Ajuntament, de l’AMPA o dels estudiants no és tant significativa. En la següent gràfica podem veure en quina proporció els estudiants espanyols poden prendre decisions en els consells escolars, a l’etapa de primària i secundària respectivament:
Llegint les dues gràfiques veiem que hi ha molta diferència entre les opcions decisòries entre la secundària i la primària. A Educació Primària hi ha molt menys espai de decisió pels alumnes que no pas a la secundària. Si ens fixem en cada cas, a Primària es consulta la majoria de qüestions sobre normativa, activitats extra-curriculars, plans d’accions i continguts que s’ensenyen, tot i que la realitat és ben diferent. Mentre que a la secundària la majoria d’aquestes decisions es prenen entre els alumnes, o almenys això és el què recull la gràfica. Segons la meva petita experiència de formar part d’un consell escolar durant la secundària, aquestes qüestions eren debatudes, però el pes dels estudiants no era significatiu, igual que el de l’AMPA. De fet, les reunions eren periòdiques, moltes en hores nocturnes a causa de la conjunció d’horaris laborals dels mateixos docents, el PAS i les famílies, i sovint els temes eren llargs i poc entenedors. Al final, les qüestions en les què els alumnes podíem incidir eren minoritàries i tampoc es tenien en compte. Per tant, dels indicadors que hi ha a la gràfica, no sé fins a quin punt són certs i amb quin percentatge, o almenys, com s’estipulen i si realment s’apliquen tal com es diuen. El què sí que és cert és que hi ha una diferència molt àmplia entre el què és la presa de decisions entre la secundària i la primària. És en aquesta etapa de 6 a 12 anys que els infants tenen poc a dir, i justament és curiós, perquè són els protagonistes de l’escola, la raó de ser i per els qui s’inverteixen tants esforços.
Segons el meu punt de vista, considero que falta molta i molta pedagogia en la democratització dels centres educatius. Cal ser valents i donar confiança als infants, als joves i adolescents per què són persones amb caps pensants, llunys de perjudicis, molt plàstics, imaginatius i creatius, alhora que són plens d’emoció i poc racionalitzadors, tenen l’empenta per endavant, són capaços de tot i no veuen barreres. En aquest sentit, és important llegir la publicació de Francesco Tonucci “La ciutat dels infants” en què l’autor exposa la possibilitat d’una ciutat pensada des dels infants, una ciutat, que també pot extrapolar-se a una escola, on hi hagi realment oportunitat pels infants a decidir sobre totes les qüestions educatives, on realment es faci un aprenentatge significatiu i per tota la vida, on l’educació es centri en el desenvolupament de persones crítiques, cíviques i actives per una societat millor.
Així doncs, avui ens hem estat preguntant:
1. Quins són els nivells de finançament de l’educació per a cada etapa educativa?
2. Quina és la presència de l’escola privada en la inversió global en educació?
3. Quina és la situació de les ratios d’estudiants?
4. Com funciona el sistema de distribució de responsabilitats o competències? Quin és el grau d’autonomia de centre i què implica?
A pas de cargol 
Deixa un comentari