Senyoreta, Mestre, Profe, Història.

 SM6. Professorat

Parlar de professorat és parlar d’aquesta cançó:

“Ens parlava de l’amor com la cosa més bonica i preciosa. Sense pecats. Ens va ensenyar a ballar, a cantar i a estimar, d’això ella era la que més en sabia.” Homenatge a Teresa. Ovidi Montllor

Amb un record d’infantesa… sempre et recordaré a tu, Teresa… potser perquè m’afecta directament (els meus dos progenitors han estat docents) però sempre guardo un record molt dolç pels educadors i educadores, mestres, professors i professores i docents. La tasca que realitzen als centres educatius és una feina lloable i poc reconeguda, cada cop menys des dels últims 15 anys;

  • Moltes hores dedicades dins i fora de la feina: és un dels aspectes que la societat en general ni valora i sovint desconeix, però en la professió de docent la major part de la feina es realitza en hores no laborals (malgrat en el seu horari laboral hi hagi espais concretats). Elaboració de materials, preparar les reunions, concertar entrevistes amb les famílies, revisar treballs i avaluacions, tractar els imprevistos, etc.
  • Menys respecte: no només dels alumnes envers els docents, sinó també de la societat en general envers els docents. La confiança i el respecte cap als professionals de l’educació és molt menor ara que temps enrere i en canvi, actualment es cuiden molt més les relacions entre l’escola i les famílies.
  • Un sou relativament estàndard, però segons quins casos força precari: Actualment es doten terços i mitges jornades als docents, les retallades en educació han afectat al sector ja sigui per la nova contractació de docents o professionals, com per substituts i la borsa d’interins. Les pagues s’endarrereixen i tampoc s’han incrementat des dels últims 7 anys, en canvi el nivell de vida sí que ha pujat. Els concerts que s’otorguen per pujar el sou són inexistents o requereixen la justificació de molts mèrits, entre d’altres. (Un tema que parlarem a fons al tractar el finançament.)
  • Massa gestió burocràtica per poder desenvolupar una sortida fora del centre: També passa amb altres activitats i a vegades amb el mateix desenvolupament de les classes.
  • Treball en equip, però equips inestables: Cada any hi ha moviments contínus de personal en cada centre educatiu. La continuïtat de projectes, estudis o activitats sovint és irregular ja que les persones que els impulsen pot ser que hagin de traslladar-se de centre en poc temps. Aquest fet passa tant en figures específiques com ara pedagogogs, psicopedagogs, coordinadors pedagògics, caps de departament o coordinadors de cicles.

Segurament podríem crear un llistat més llarg i complet, però ens centrarem en un punt concret que és la percepció dels docents des de la societat.
Tal com hem dit anteriorment, aquesta percepció és molt diversa i força contraposada. Per una banda, moltes famílies exigèixen a l’escola el què no es fa a casa, educació, una competència que no hi està massa vinculada. Algunes famílies desprestigien el valor d’un docent i ja no es considera aquella figura cabdal per un municipi en què era el savi, algú a qui consultar, juntament amb el metge, l’alcalde i el rector. Avui en dia aquesta consideració del mestre com a un savi ja ha quedat desfassada gràcies a que els nivells d’analfabetisme no són els mateixos que la època en qüestió que estem parlant, per tant, gent més instruïda, disminució de classes socials. Ara bé, això també ha comportat que ser mestre sigui una professió que la pot fer qualsevol, sense requeriments prèvis i no és així. Cal una vocació quasi innata per a ser educador però no és condició per accedir a la formació de professorat ni al grau d’educació infantil o primària. Per altra banda, hi ha moltes famílies que cada dia confien més i més en l’escola, li exigeixen uns màxims però la seva implicació també és més forta, de fet, demanen una escola més democràtica i participativa que no es quedi només en les AMPA’s ni en els consells escolars. L’escola també intenta afavorir al màxim aquest tipus de relacions, no només per un fet de gestió positiva i de política educativa, sinó també per un fet social. En aquest cas, no ens podem perdre el capítol del programa “Mestres” de Tv3  que tracta el tema: La família i l’escola on diferents professionals conclouen que l’escola ensenya, però la família educa.

Si ens endinsem en el mot “mestre” veurem que prové del llatí magistri i significa els qui ensenyaven als infants a casa.

Segons Rogers hi ha una teoria en què exposa que el mestre ha de ser un gestor de l’aula, més enllà de transmissor de coneixements. Això ho fa:

  • Liderant el grup classe
  • Dirigint el procés d’aprenentatge- ensenyament
  • Un bon docent és aquell qui deixa empremta. Els coneixements no són eterns, en canvi, els sentiments, la manera de pensar i viure, perduren.

Un mestre, doncs, què és? Aquest capítol del programa “Mestres” de Tv3 ho respon molt bé des de la perspectiva de diferents professionals de l’educació de Catalunya.

Per mi un mestre pot tenir connotacions positives i negatives. Recordar un bon docent (bona pràctica formativa i aplicació de les estratègies) i un mal docent (mala praxis formativa i mala aplicació d’estratègies) és una forma d’entendre, dins de la meva experiència personal, quin perfil de docents hi ha a l’escola pública catalana. Com que veig innecessari anomenar els noms reals de les persones, prefereixo que quedin a l’anonimat per raons de privacitat d’imatge.

La bona pràctica educativa.

Dels anys lectius que qualsevol individu ha de viure al llarg de la seva formació conviu amb molts docents. Per un infant i un jove, aquests docents que els absorbeixen moltes hores diàries no acostumen a ser molt ben vistos, i per tant la memòria que se’n pugui tenir d’ells, pot ser una mica distorsionada. En tot cas, recordo vàries pràctiques educatives bones i per tant les enumeraré totes:

El Sr. Patufet1 és professor de Primària especialitzat en Llengua Castellana i Matemàtiques. Actualment treballa en una altra escola pública de la meva població natal però la seva pràctica educativa segueix sent bona, pel que és sent al carrer i a les places. Del què els alumnes de la generació del 88 recordem és que:

  • Fou un mestre atent amb els alumnes: Comprenia les necessitats i les habilitats dels alumnes. Potenciava les habilitats fortes però insidia molt en les dèbils. Això a vegades creava frustracions entre els alumnes ja que mai és agradable que les debilitats quedin al descobert, però poc a poc, al llarg del curs, t’adonaves que allò que passava a ser una debilitat (ja sigui el redactat, o quelcom més específic com ara les preposicions) esdevenia més fort o ben bé una fortalesa.
  • La feina és per tots: Els mestres màgics sempre han captat l’atenció dels infants. I el sr. Patufet ho feia. Tenia una capacitat “màgica” de saber qui havia fet els deures i qui no, i per descomptat sempre preguntava a la gent que no els havia fet. Després ja preguntava a la gent que els havia fet, d’aquesta manera aconseguia que el treball fos regular, dia a dia… (eps! Cal veure que estàvem a la Primària i que la feina eren exercicis del llibre de text o altres en fitxes que no t’ocupaven gaire temps… una tarda com a molt! totalment assumible!)
  • Corregia els exàmens a temps: Si tu fas una acció t’esperes la retroacció. Si tu tens una obligació esperes que sigui just i hi hagi altres obligacions per la resta. Nosaltres havíem de presentar els deures al dia, i si fèiem una feina o treball que suposava un increment d’hores, l’havíem de presentar a temps. Per la contra, ell corregia els exàmens a temps. A vegades tardava la següent sessió de classe (de dilluns a dimecres, per exemple) mai va tardar més d’una setmana. Sempre ens deia que era la SEVA obligació, que li pagaven per això.
  • Oportunitats per a tots: A l’assignatura de Plàstica era fantàstic, a part d’un bon dibuixant. Recordo que hi havia un repetidor a classe. (Estem parlant de la Primària, i ja hi havia repetidors). Aquest noi no treia bones notes, el pobre sempre era el punt de mira de tots els mestres, però bé, això és un altre tema. El sr. Patufet li va encomanar una feina (com a tota la classe) de Plàstica. La classe va al·lucinar. El repetidor va fer un dibuix de les onades espectacular, de veritat, ES-PEC-TA-CU-LAR. Li va posar un 9 a la làmina. La millor nota de tot el curs.
  • Les qualificacions: El Sr. Patufet sempre enredava. La seva filosofia de les qualificacions era aquesta: (Val a dir que ningú suspenia mai les seves assignatures).
    • Un 10 és, com diu la xifra, per Déu.
    • Un 9 correspon als grans genis de la història, als més erudits!
    • Un 8 i un 7 són per als professors d’Universitat, superdotats, gent amb altes capacitats, i
    • alguns mestres.
    • Els 6 i 5 són per als alumnes amb altes capacitats, molt llestos, els millors.
    • La majoria dels alumnes que treballen bé estan entre el 5 i el 4.
    • Bé, no cal dir la resta, un 3, un 2,… és per tota la resta d’alumnes.

 

El sr. JoanSensePor era un professor de la Secundària que actualment està jubilat. Impartia Història i Història de l’Art en una escola pública especialitzada en Art. El seu punt fort fou aquest:

  • L’ambició no s’hi val, qui treballa té recompensa: El dia que vam fer el primer examen d’Història al primer curs de Batxillerat va ser tot un drama. Quan el sr. JoanSensePor va repartir les qualificacions hi havia exàmens totalment en vermell, com el meu. Era molt exagerat. Érem molt pocs els qui teníem els exàmens tant corregits i ens pensàvem que érem els suspesos, però les notes a primera pàgina eren contradictòries, per sobre el 7 i sota el 9.

Així que algú es va queixar posant el dit a cares dels qui teníem els exàmens en vermell per dir que com podia ser que haguéssim aprovat i els altres no,s i els nostres exàmens estaven completament plens de correccions. El sr. JoanSensePor, una mica molest, va respondre que només es molestava a corregir i suggerir millores a les persones que es notava que havien estudiat i treballat, a la resta, com que tampoc s’havien molestar ni a obrir el llibre, perquè molestar-se a corregir?

Les pràctiques educatives dolentes.

Recordo dos personatges dels quals considero molt mals docents. Ambdós segueixen exercint. Un coma director d’una Escola Pública de Primària, l’altre com a Professora d’Educació Física a l’Institut d’Educació Secundària. Hi ha gent que no comparteix la mateixa opinió per el mestre de primària, però per la de secundària, les actuals generacions encara tenen queixes.

El primer, el Sr. Gat amb Botes és el mestre de Primària que feia de tutor al Cicle Superior. Les praxis que segons el meu punt de vista no són bones, són:

  • Favoritisme: Era tant clar que afavoria certs alumnes i d’altres no, era un escàndol. Provocava conflictes entre els alumnes.
  • Llençols: Tenia unes fitxes anomenades llençols on posava asteriscs a les caselles d’una graella a cada fitxa. A les graelles hi havia els tòpics: mastegar xiclets, parlar a classe, no respectar el torn, no dur els deures fets, badallar, etc. Apuntava tants asteriscs com creia i un nombre determinat feia que et baixés un punt o més de la nota. Els asteriscs eren posats subjectivament.
  • Imposar la veu: Cridava molt per fer-se respectar. Cridava als alumnes, i a la majoria ens tractava com a deficients mentals. Posava molts exemples d’altres alumnes i d’altres cursos que ho feien millor.
  • El poder de la por: Sempre amenaçava dient que l’Institut era molt difícil, que no sobreviuríem allà dins i que ho suspendríem tot. La veritat és que no recordo cap pràctica positiva amb aquest home. Sobretot de cara el futur, ens feia sentir molt malament i molt tontos.

La segona, que és la sra. Pepins, és el colmo de l’experiència educativa. Encara exerceix de professora però no l’aguanten ni alumnes ni els seus companys de feina. És d’aquelles persones que et planteges com ha arribat a l’educació i com és que segueix allí. Ha rebut intents de denúncies de famílies i té un caràcter peculiar, digne d’estudi psicològic. En tot cas, resumeix-ho:

  • Ridiculitzar: Impartia l’assignatura més delicada possible en temes de ridícul- Educació Física. Els grassonets érem la riota, la gent que no tenia habilitats físiques, els hi faltava coordinació o flexibilitat eren exposats a l’escarni públic instaurat per ella. Ens havíem de burlar de la gent que no sabia fer el pi, saltar a corda o xutar a porteria. Sempre igual. Sort del recolzament dels companys, que ens feia tanta vergonya i ens sentíem tant ferits que ningú reia ni feia res al respecte.
  • Falta de comunicació: Sempre dedicava un trimestre a opcions lliures dels alumnes. Els alumnes podíem decidir quin esport enfocar al tercer trimestre. Aquesta elecció mai era dels alumnes, sempre era seva. Encara que ho digués, mai era cert.
  • Xantatge: Oferia crèdits variables de ball que si els alumnes ens apuntàvem ens aprovaria l’assignatura obligatòria. El ball era encara més horrorós i hortera que l’assignatura, però el xantatge era clar. Molts alumnes s’hi apuntaven encara que no els agradava per tal de poder aprovar Educació Física.
  • Favorits: Tenia favoritismes entre alumnes, especialment femenins, amb un tipus de pes i alçada i que fessin patinatge. Aquestes alumnes tenien l’assignatura aprovada. A tall d’exemple crec que són suficients totes les descripcions fetes. Segurament hi haurà pràctiques educatives pitjors o millors, aquestes són les què vaig viure i crec que poden ser generalitzades per diferents alumnes del país. Es denota clarament que falta molta preparació al professorat i al mestratge sobre COM ensenyar, com tractar amb els alumnes, com comunicar idees i liderar grups.

“Un bon docent és aquell qui deixa empremta. Els coneixements no són eterns, en canvi, els sentiments, la manera de pensar i viure, perduren. ” K. Bainç

Segons Benejam (1986), Guerrer Serón (1990), Shulman (1987) i Snynder i Anderson (1980), els coneixements del formador/a es divideixen en el què anomenen com a subsistemes, entre els quals hi ha:

  • Subsistema de coneixement pedagògic.
  • Subsistema del coneixement pràctic docent.
  • Subsistema del coneixement disciplinari.
  • Subsistema del coneixement del context cultural.
  • Subsistema del coneixement de si mateix.

Per tal d’assegurar amb èxit el procés d’ensenyament i aprenentatge cal que el formador/a tingui equilibrats aquests subsistemes, de manera que no en manqui cap. Cal dir, que no és senzill adquirir els coneixements necessaris per ser un bon formador/a i que no s’aconsegueixen d’avui per demà sinó que requereix ‘duna pràctica i especialització continuada.

Entre els subsistemes presentats, cal destacar de cadascun, les següents consideracions:

  • El subsistema de coneixement pedagògic és aquell que engloba tots els continguts relacionats amb l’aprenentatge, la didàctica per transmetre aquest aprenentatge el disseny i desenvolupament de la formació, les teories de l’avaluació, és a dir, tots aquells elements pedagògics que tenen a veure amb la formació i l’educació.
  • Per altra banda, el subsistema del coneixement pràctic docent està més encarat en tota aquella capacitat que permet a un formador/a assegurar un bon procés d’ensenyament i aprenentatge en relació la metodologia de transmissió, és a dir, la pràctica i no pas la teoria. Bàsicament això inclou l’experiència docent, el coneixement pràctic, les habilitats socials, estratègies comunicatives i a l’aula, entre d’altres.
  • Un altre punt és el subsistema del coneixement disciplinari el qual és específic a la matèria o contingut que el formador/a haurà d’impartir a uns destinataris determinats. Aquest contingut pot ser des de Química analítica a Educació Física o una ponència sobre el “Joc”.
  • En canvi, el subsistema del coneixement del context cultural és el coneixement que tot docent té i que a en un principi no es té en compte com un coneixement explícit per la pràctica formativa, però en canvi hi manté una certa relació i sovint condiciona al formador/a, sobretot en el model de formació. Aquest coneixement inclou la cultura literària, el coneixement del context, el coneixement social, entre d’altres.
  • Finalment, el subsistema del coneixement de si mateix, és un dels més importants ja que està relacionat directament amb el mateix formador/a. Correspon l’autoestima, la maduresa emocional, els valors i les creences, la personalitat, l’auto-concepte, la coherència o la seguretat d’un mateix.

Ara bé, en relació les categories del coneixement d’un formador/a, aquests no foren els únics autors que teoritzaren sobre el tema, Wilson, Shulman i Richert (1987), definiren set categories que conformen el coneixement base d’un formador/a:

  • Coneixement pedagògic general
  • Coneixement dels alumnes
  • Coneixement del context
  • Coneixement del currículum
  • Coneixement de les finalitats educatives
  • Coneixement de la matèria
  • Coneixement de contingut pedagògic

Aquestes categories són molts semblants als punts anteriors, i per tal d’aprofundir en un, s’ha escollit el coneixement de l’alumne com a contingut rellevant en una formació. S’ha considerat aquesta opció ja que és la perspectiva de la formació en què considera l’alumne o participant com el centre del procés d’ensenyament i aprenentatge, és a dir, tant el disseny com el desenvolupament d’activitats i estratègies, la detecció i assoliment de necessitats, i fins i tot l’avaluació estan pensats per el grup determinat d’alumnes els quals va adreçada la formació.

Malgrat sembli un fet elemental, sovint aquesta perspectiva que s’anomena col·laborativa no és té en compte i s’aplica una perspectiva prescriptiva que satisfà unes necessitats o una demanda concreta de la organització en conjunt, d’una ordre jeràrquica o de la societat mateix. Cap de les dues és millor que l’altre, si l’activitat formativa realment satisfà un procés d’ensenyament i aprenentatge pels participants.

En resum, el coneixement de l’alumnat implica conèixer i tenir en compte les necessitats particulars del grup i de cada individu, les característiques principals del context (no és el mateix una formació a uns voluntaris que uns treballadors, que menors d’edat a persones jubilades),  l’experiència i el coneixement previ d’aquest alumnat i potenciar al màxim les habilitats i les competències de cadascú. Al capdavall un coneixement de l’alumnat en profunditat promou l’aprenentatge significatiu dels participants, i per tant l’assoliment d’un dels objectius de tota formació.

Per tal que tots els elements funcionin és important que els docents hagin tingut una formació excel·lent i dins d’aquesta hagi pogut realitzar unes sessions de pràctiques (reflexives i desenvolupades) que li permetin exercir la seva feina amb qualitat. Una de les estratègies per tal d’assegurar la qualitat i la bona professionalitat dels docents és l’observació de la pràctica docent. Com tot, és una estratègia formativa que aporta tant aspectes positius com de negatius:

2015-05-10_1051

En el cas d’un programa de formació de formadors, la observació de la pràctica docent permet millorar aquesta pràctica a partir de l’avaluació mitjançant la observació. Permet, també, disposar d’un feedback ràpid que permeti un pla individualitzat de millora de la pràctica, alhora que si es fa entre iguals, l’avaluació no és tant directa des d’un expert i compta amb el suport dels companys, és a dir, que hi ha un element d’empatia que en diverses situacions d’avaluació no es dóna. A més a més, l’observació de la pràctica docent recull tant els aspectes a millorar com les potencialitats del formador i es tenen en compte aspectes concrets de molts continguts, com ara:

  • La transmissió de la informació (Elements de la comunicació)
  • Els recursos emprats (Educació 2.0 i Metodologia d’aula)
  • Les dinàmiques a l’aula (Estratègies i Recursos per a la Formació)
  • La planificació a l’aula (Didàctica i Currículum, Disseny i Desenvolupament de la Formació)
  • El docent (Habilitats Socials, Axiologia i Educació en Valors, Currículum Ocult)

Entre moltes altres.

En definitiva, l’observació de la pràctica docent, malgrat sembli una intromissió personal i una avaluació constant, la veritat és que és una pràctica molt positiva que si es fa amb respecte i coordialitat pot ser molt enriquidora tant com per qui l’observa com per qui és observat.

En l’actualitat, s’ha reafirmat la idea que una formació continua, destinada a aquelles persones que es dediquin a la formació (formal o no formal) és una de les eines més utilitzades com a millora dels formadors i de l’educació. Tot i així, la idea de formació permanent, sobretot dels docents, ja es va preveure a II República quan Lorenzo Luzuriaga, vistos els problemes de formació docent amb els que s’havien trobat durant el creixement de les escoles primàries, ja inclou a les bases de l’elaboració de la nova Llei d’Instrucció el punt número 4, que diu textualment: “La educación pública debe tener un carácter activo y creador. Para ello se organizaran con carácter permanenete cursos de perfeccionamiento para maestros y profesores, a fin de familiarizarlos con los métodos de la escuela activa”.

Així doncs, malgrat que aquestes bases no tinguessin tanta repercussió durant molts anys com s’esperava, si que és cert que la formació constant als últims anys s’ha vist molt valorada i seguida pels treballadors de l’àmbit de l’educació, entenent doncs que està justificada des de diferents vessants:

  • Millora de la qualitat educativa que s’ofereix quan un docent està ben format
  • Dignificació del docent
  • Motivació i confiança del propi docent cap a ell mateix, per disposar de més recursos educatius i també de resolució de conflictes per enfrontar-se a una aula amb unes característiques concretes.
  • Docents millor preparats i adaptats al context on es troben
  • Millora en la gestió de feines a l’aula per part del docent

Tot i així, la formació permanent s’ha entès també com una eina per combatre el fracàs escolar, entenent que un docent ben format podia millorar l’educació d’aquells alumnes que tinguessis dificultats. Avui en dia, s’ha descobert que darrere del fracàs escolar i molts altres ítems que hi afecten d’igual manera o superior que la formació del seu formant, i és important tenir en compte que això no suposa un fracàs per la formació contínua però si un punt a tenir en compte a l’hora de buscar continguts útils per aquesta.

Un cop s’inicia la formació, s’ha de veure des de una perspectiva participativa, la qual comportarà dotar d’espais de participació i debat durant les jornades formatives als formands, partint dels seus contexts per poder extreure la vessant educativa d’aquests. Finalment, haurem de tenir en compte que aquells formadors que participin en el projecte, hauran d’assolir unes competències bàsiques. Com tot curs formatiu, la formació de formadors pretén que els participants adquireixin:

  • Competències teòriques
  • Competències socials
  • Competències psicopedagògiques
  • Competències metodològiques
Però, això és tot per tal que un docent sigui excel·lent? Hi ha nombrosos debats sobre com els docents han d’assolir l’excel·lència i és clar, hi ha molta ideologia en cada opció. En destaquem algunes:
 Però no només podem exigir el màxim als docents, sinó que l’estat ha de ser conseqüent i oferir també els màxims possibles, i això significa millorar les prestacions laborals. Un exemple molt positiu és el què ofereix el Regne Unit, en què l’escala laboral té fins a 5 posicions i diferències salarials de màxims i mínims segons diferents indicadors (localitat on s’imparteix docència) i a més a més un sistema de reconeixement de mèrits. Al contrari que a Espanya, que l’escala laboral dels docents existeix però no es promociona, i menys des de que es va iniciar la crisi econòmica ja que “promoció” també significa més despesa (segons criteris econòmics poc detallats. Actualment existeixen els concerts (sexenis, novenis) que incentiven el sou dels docents, però en canvi, la majoria d’escales laborals no les han tocat, aquestes en el camp universitari són, segons el Departament d’Ensenyament:
  • “Professorat catedràtic: és la categoria contractual que correspon a l’etapa més avançada de la carrera acadèmica i gaudeix de contracte indefinit. Per accedir a aquesta figura és necessari disposar del títol de doctor, acreditar tres anys d’activitat docent i de recerca i obtenir l’acreditació de recerca avançada de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya.
  • Professorat agregat: és la primera categoria superior en la qual es gaudeix d’un contracte indefinit. Per accedir a aquesta figura és necessari disposar del títol de doctor, acreditar tres anys d’activitat docent i de recerca i obtenir l’acreditació de recerca de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya o equivalent.

    Professorat lector: és la categoria d’inici a la carrera acadèmica en la qual s’efectua un contracte temporal. Són contractes en règim de dedicació a temps complet i per un període no superior a quatre anys. Per accedir a aquesta figura cal disposar del títol de doctor, acreditar dos anys d’activitat docent i de recerca i tenir un informe favorable de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya.

    Professorat associat: és la categoria per contractar especialistes de competència reconeguda que acreditin l’exercici de la seva activitat professional fora de l’àmbit acadèmic universitari. La finalitat del contracte és desenvolupar tasques docents a través de les quals es traslladin els seus coneixements i experiència professionals a la universitat. El contracte és de caràcter temporal i amb dedicació a temps parcial. La durada del contracte és trimestral, semestral o anual, i es pot renovar per períodes d’igual durada, sempre que se segueixi acreditant l’exercici de l’activitat professional fora de l’àmbit acadèmic universitari.

    Professorat visitant: és la categoria per contractar professors o investigadors de prestigi reconegut d’altres universitats i centres de recerca. La finalitat del contracte és desenvolupar tasques docents o investigadores a través de les quals es traslladin els coneixements i l’experiència docent i investigadora d’aquests professors a la universitat. El contracte és de caràcter temporal i tindrà la durada que s’acordi entre les parts. La dedicació pot ser a temps parcial o complet.

    Professorat emèrit: és la categoria en què els professors jubilats que hagin prestat serveis destacats a la universitat poden continuar efectuant una tasca en les universitats.

    Ajudants: es contracten d’entre les persones que hagin estat admeses o estiguin en condicions de ser admeses als estudis de doctorat. La finalitat principal del contracte és completar la formació docent i investigadora. El contracte és de caràcter temporal i amb dedicació a temps complet, i la seva durada no pot ser inferior a un any ni superior a cinc.

    Ajudants doctors: es contracten d’entre un grup de doctors amb la corresponent avaluació positiva per part de l’ANECA (Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació). El contracte és de caràcter temporal i amb dedicació a temps complet, i la seva durada no pot ser inferior a un any ni superior a cinc. En tot cas, la durada conjunta entre aquesta figura contractual i la d’ajudant, en la mateixa universit o en una de diferent, no pot excedir els vuit anys.”

    Per consultar com accedir o promocionar la categoria laboral d’un docent, és més entenedor que consulteu el següent enllaç, que us dirigirà directament al web de la Generalitat on està descrit tot el procés burocràtic.
     Finalment, acabar l’entrada remetent un altre cop aquella cançó que Ovidi Montllor ofereix a la seva mestra Teresa en un moment que l’educació, com molts altres àmbits, va patir els efectes d’una guerra, d’una dictadura i més endavant una transició. No diem res de nou quan afirmem que els agents principals per canviar el sistema educatiu i fer-lo més lliure, més democràtic, més just, més humà és en mans dels educadors i educadores, mestres, professors i professores, docents i formadors i formadores, però també és en mans de tots.

 

 


Prepareu un text que resumeixi les respostes a les preguntes següents:

1. Com estan valorats els docents, econòmicament i socialment? Com es podria augmentar aquest estatus?

2. Quina formació tenen els docents? Ha de ser diferent segons cada etapa educativa?

3. Quines opcions ha de permetre la carrera professional docent? Quines figures docents ha d’haver-hi dins d’una escola?

4. Com s’avalua la tasca docent? amb quina finalitat?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: