SM3. Educació comprensiva. Educació secundària
Encetant aquest segon post, que segurament no serà tant extens com l’anterior ni de bon tros, concretem aquest anàlisi que ja havíem començat en el primer post sobre estructures educatives i ens centrem en l’educació secundària.
És curiós com al llarg dels últims anys el cicle que ha patit més reformes i canvis és l’educació secundària, ja no només a Espanya, sinó a arreu del món. De l’educació primària o bàsica, ningú en dubta a l’hora de contemplar-la com obligatòria, necessària, amb un currículum prou acordat, i de fet, té moltes alternatives establertes que promouen la persona, o l’esperit, o el contingut, o el desenvolupament, etc. En canvi, l’educació secundària és diferent.
De l’educació secundària se’n deriven la majoria de debats, ja que és l’etapa on s’incideix més en el camp educatiu. És l’etapa on apareix el fracàs escolar, on també s’acaba la obligatorietat, on s’obté el títol que permet endinsar-se en el camp laboral, on es produeixen la majoria de canvis hormonals i s’autodefineix la persona, és l’etapa on es decideix quina trajectòria acadèmica vols seguir en educació superior, en definitiva, és una etapa on es produeixen molts i molts canvis. I és degut a aquests nombrosos canvis que és l’etapa que s’hi ha provat de tot, però que no ha funcionat massa res.
Si ens fixem en el BOE, els primers capítols no deixen de ser un brindis al sol de les funcions que defineixen en l’educació a Espanya.
“El alumnado es el centro y la razón de ser de la educación. El aprendizaje en la escuela debe ir dirigido a formar personas autónomas, críticas, con pensamiento propio. Todos los alumnos y alumnas tienen un sueño, todas las personas jóvenes tienen talento. Nuestras personas y sus talentos son lo más valioso que tenemos como país.” BOE – LOMCE
No deixa de ser interessant que un partit de dretes, amb tendència conservadora, neoliberal, fonamentalista i generalista pugui exposar que la raó de l’educació en aquest país sigui formar persones autònomes, crítiques i amb pensament propi. El que no resulta estrany és que afirmin clarament que el més valuós és el talent, ja que del talent en pot resultar desenvolupament i això comporta un creixement econòmic, un dels interessos cabdals en el capitalisme mòrbid.
A Espanya, si concretem en les finalitats de l’educació secundària, que és el tema que ens pertoca, trobem que tant la LOE com la LOMCE designen a l’article 22 del Capítol III que:
2. La finalidad de la educación secundaria obligatoria consiste en lograr que los alumnos y alumnas adquieran los elementos básicos de la cultura, especialmente en sus aspectos humanístico, artístico, científico y tecnológico; desarrollar y consolidar en ellos hábitos de estudio y de trabajo; prepararles para su incorporación a estudios posteriores y para su inserción laboral y formarles para el ejercicio de sus derechos y obligaciones en la vida como ciudadanos.
Veiem la diferència que ja no parlem de talent ni de les pròpies persones, sinó que parlem de l’adquisició de coneixements bàsics que permetin adquirir “cultura”, de fet, es considera l’educació secundària com ensenyament bàsic, recordem que la obligatorietat escolar acaba als 16 anys. A part, l’article afegeix que en l’ESO es desenvolupen els hàbits d’estudi i treball per tal de poder-los incorporar o bé en estudis posteriors o bé en la inserció laboral. De fet, és que amb 16 anys i el graduat escolar qualsevol es pot incorporar al món laboral, amb tots els avantatges i inconvenients que comporta. Els avantatges: que si troba una bona feina tindrà més estalvis que la resta i podrà cotitzar a la Seguretat Social abans, amb una experiència real i un inici de currículum; els inconvenients: que la seva vida laboral serà llarga i dolorosa, que a més tindrà un ventall de possibilitats restrictiu per trobar feina, que tindrà menys possibilitats de promocionar-se que altres companys amb estudis superiors, i que disposarà de típics i tòpics propis d’Espanya que no fa falta ni anomenar perquè no són contrastables ni aporten significat a l’entrada d’avui.
Això és el què passa quan el què es pretén en l’educació secundària és encarar l’alumne al treball, com si no hi hagués res més a la vida que treballar!, però també és quan condiciones que aquests estudis tinguin unes característiques que no agraden als estudiants en general i provoquen, a part de fracàs escolar, abandonaments en edats precoces i un ràpid accés al món laboral amb unes qualificacions realment baixes. Si ho comparem (és clar!) amb una selecció de països de la Unió Europea veiem que la població espanyola té un percentatge molt elevat d’estudis finalitzats amb l’educació bàsica:
Veient la gràfica es veu clar que ens queda molta feina per a fer, no només perquè el percentatge de població amb només estudis bàsics disminueixi, sinó perquè trobi un equilibri amb els estudis superiors i que hi hagi un augment significatiu dels estudis mitjans. El què recomana la OCDE és que hi hagi un 20% de població amb educació bàsica, un 40% amb educació mitjana i un 20% amb educació superior, que no és el cas d’Espanya que té un 47’2% de població amb només l’educació bàsica. Quin és l’ideal? A Alemanya hi ha un percentatge molt baix de població que només té estudis bàsics com de superiors, en canvi d’estudis mitjans és el que predomina molt. Els últims anys i degut a la crisi econòmica que ha ofegat l’ocupabilitat espanyola, molts joves han marxat a altres països a treballar, entre aquells hi ha hagut un nombre considerable d’espanyols titulats que han anat a Alemanya on la oferta era molt alta i en canvi tenien molt poca demanda. És aquest l’ideal que necessitem i volem? No ho tinc tant clar, potser caldria fer una racionalització de la oferta i demanda del mercat laboral, començant pels requisits que es demanen en certes feines. No té cap sentit enfortir la branca professional de l’educació si després no hi ha possibilitats d’ocupabilitat en aquest camp, com tampoc no podem generar tants i tants universitaris que es quedin a l’atur o que exerceixin feines estant sobretitulats. Cal donar sentit i coherència als esforços que fa la població, d’altra banda el què es promourà és més abandonament escolar, analfabetisme i fracàs escolar. Finalment el què compta no és el 20-40-20, sinó més aviat un percentatge que s’ajusti a l’ocupabilitat, la demanda i oferta reals del context per tal que no en falti ni en sobri de cap costat. Després caldrà tenir en compte què significa tenir una població amb estudis bàsics, una de mitjans i una de superiors. Per si de cas, hem quedo amb aquells arguments que assenyalen que els alumnes amb progenitors o tutors que han realitzat estudis superiors, tenen més possibilitats d’acabar i tenir èxit en els seus estudis superiors. En aquest cas, no us perdeu l’article que fa João Françan pel Diari d’Educació amb el títol “Kristina Hauschildt: “Els estudiants amb pares sense estudis superiors estan infrarepresentats””.
Si mirem la gràfica amb uns altres ulls que no només el de les dades quantitatives i comparatives i intentem entendre el per què d’aquestes xifres hem de tenir clar una cosa, i és el context en què parlem. Sempre ho dic, i crec que no em cansaré de repetir-ho, que comparar dades entre països és molt tendenciós ja que s’ha d’explicar tot i no tot és justificable. En aquest cas, no podem obviar el fet que a Espanya la democràcia va arribar al 1978-1980, és a dir, fa 35 anys (si és que realment vivim en democràcia, que a vegades ho dubto), igual que la constitució actual (29 de desembre de 1978) on s’expressa una voluntat educadora i l’estat obté les competències en matèria educativa. Llavors, com podem competir amb una democràcia que no té més de 35 anys, si en altres països com França aquesta democràcia va arribar al 1945-1950, i a Anglaterra de molt abans?
A més a més, cal tenir en compte el paper de la rel·ligió en l’educació. A Espanya aquest paper ha estat més que rellevant en el règim franquista i avui en dia encara arrosseguem part dels dogmes i de preceptes catòlics que han ajudat a enquistar la renovació pedagògica amb el concordat de 1976 i 1979. No és el cas de França, ni Suïssa, ni els països nòrdics, evidentment.
Encara diria més, també cal tenir en compte els sectors econòmics espanyols, no només les grans potències de les capitals on hi ha forta indústria, sinó també com s’han desenvolupat els territoris, des del cultiu i recol·lecció de taronges, cereals i oli, la ramaderia de bovins, aviram i porcins, fins també el servei del turisme a les zones costaneres com també l’ocupabilitat que genera l’especulació urbanística i les immobiliàries. Factors que no requerien, fins ara, titulacions específiques per exercir-les i que sovint eren herències de pares a fills, de mares a filles, i entre sí. El fet és que aquest reclam de necessitat d’operaris han contribuït a l’alta taxa d’abandonament escolar que hi ha hagut a Espanya des dels inicis del segle XVIII, i que encara arrosseguem per aquesta idea del diner fàcil, o el diner de la totxana:
Malgrat tot, l’abandonament escolar, el fracàs escolar i la repetició de curs no són tres factors que tenen com a causa la necessitat d’operaris, sinó que parlant d’educació ens trobem que el problema té una arrel més profunda, i la veritat, Sir Ken Robinson ho explica molt millor que jo en aquest audiovisual que ja s’ha fet famós arreu del món i que segur que coneixeu, i si no, no us el podeu perdre, comença a ser un clàssic, i això ja és prou preocupant:
Però és que tot plegat és més ridícul del què sembla, doncs el fracàs escolar, l’abandonament o la repetició de curs tenen un cost econòmic greu! També ho veurem més endavant quan parlem del finançament escolar, però us presento una gràfica realitzada per l’OCDE on es pot visualitzar el cost que genera el fet que un alumne hagi repetit un curs:
Evidentment Espanya obté moltes medalles en aquest sentit, ja que té un nombre molt elevat d’alumnes que han repetit al llarg de la seva trajectòria acadèmica de l’edat de 15 anys, almenys més d’un 35%! Amb 15 anys, això és una bestiesa! Una dada important seria veure l’evolució espanyola al llarg dels cicles, és a dir, quin percentatge d’estudiants han repetit algun cop a la vida amb l’edat de 6 anys? i 10? i 12? i 18? i 25? Trobarem doncs, una progressió que ens dotarà de dades significatives del què falla en l’educació reglada. Potser haurem de fer com diu Sir Ken Robinson i canviar de paradigmes pel què fa l’educació, alguns exemples que em venen al cap i no estan gaire pensats són prohibir la repetició de curs, (com fan ja actualment alguns països), crear un sistema de repetició d’assignatures en qualsevol etapa (igual que la universitat, aplicada a secundària i primària), deixar-nos de bestieses i no fomentar l’educació dirigida, que un infant es vagi escolaritzant però no hi hagi ni cursos, ni nivells, ni cicles!
Per altra banda, tenim el cost que això genera, i evidentment, és un cost molt i molt alt! Un 14% incrementat del cost d’un alumne es destina per cada alumne que repeteix curs… si hi penso, m’agradaria saber quin increment es destina per un alumne que respon a les exigències del sistema i que a més a més pot donar més, que caldria promocionar. A vegades només veiem de la mitjana per sota i no tenim en compta ni la mitjana, ni els que estan per sobre. Tornant al tema, però, aquest cost com es destina? Perquè malgrat hi hagi un increment del cost d’un repetidor, no hi ha cap canvi individual per aquest alumne que fomenti el fet que no torni a repetir. Malgrat actualment ja es plantegen més i més Plans Individualitzats per les especificacions d’alguns alumnes, la majoria no tenen cap resposta per aquells alumnes que no s’adapten en aquest sistema de producció educatiu. Per tant, incrementem més i més el cost, invertim el què podem en educació, però al capdavall aquesta inversió no està ben orientada… els alumnes que aconsegueixen una titulació no troben feina i marxen a l’estranger, l’estat, doncs, perd la inversió que ha fet per aquell alumne i no té un retorn en el propi desenvolupament; els alumnes que no troben lloc en el sistema escolar abandonen els estudis i no tenen cap titulació, s’ocupen en feines precàries i tenen un sentit de la democràcia, la cultura, el coneixement universal molt vague, no deixen de ser carn de canyó per el populisme; els alumnes que el sistema educatiu no els desperta cap interès estan condemnats a un fracàs escolar, són capaços i sovint tenen totes aquelles competències que han d’assolir, però res els motiva, no prenen l’esforç com un valor fonamental, sovint es senten perduts o no veuen el sentit del què fan, aquests s’arrosseguen any per any al llarg dels cursos i amb sort, s’acaben traient el graduat en classes nocturnes o per educació per adults o a distància; mentre que hi ha els repetidors, alguns per fracàs escolar, altres per necessitats de salut (com per exemple haver estat hospitalitzat) i altres perquè el seu desenvolupament o grau de maduresa no estava preparat.
És per tots aquests motius que resulta cabdal una educació adequada al màxim de les possibilitats a l’entorn i a una política exercida i dirigida per tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes del país. És per tots aquests motius que no podem seguir amb una educació secundària obligatòria que no satisfà les necessitats actuals de la societat.
Si ens fixem en l’estructura de l’educació secundària a Europa veurem que hi ha diversos models:
- Estructura segregada o dividida: És el model que més coneixem ja que és l’espanyol. La Primària i la Secundària s’imparteix, normalment, en centres diferenciats i es contemplen com dos cicles diferents que compten amb una transició fortament viscuda entre l’alumnat (ja sigui en positiu o en negatiu). El professorat i la formació del professorat és diferent per cada etapa, en el nostre cas, i com ja sabeu, per educació primària actualment cal estudiar el Grau en Educació Primària (no Magisteri) i en canvi per educació secundària cal estudiar el grau en l’especificitat volguda (Biologia, Filosofia, Història, Filologia, Matemàtiques, Estadística, etc.) i després cursar un màster de Formació del Professorat. Finalment afegir que el què nosaltres anomenem ESO (educació secundària) i que correspon a l’ISCED 2 és comú per tothom ja vulguin accedir a una branca acadèmica o professional, artística, humanística o científica, artesana, social o tecnològica, industrial.
Aquesta tipologia d’estructura també la trobem al Regne Unit, a França i a Polònia, amb la diferència de la oferta en el camp professional al acabar l’ISCED2 o en la branca acadèmica i el traspàs cap a l’educació superior, si és en prova de maduresa o si hi ha cursos d’orientació. - Estructura selectiva o diversificada: Un altre model és el de l’estructura selectiva que l’identificaríem en països com Alemanya o Països Baixos. Aquesta estructura es reconeix per disposar de molts camins a escollir al iniciar l’ISCED2. Ve a ser, una educació primària comuna, i després una educació secundària diversificada, és a dir, dividida. Aquesta opció inclou molta oferta en el camp professional (laboral, de gremis…) i acadèmic i general. Els alumnes que acabin l’educació secundària obtindran titulacions diferents segons la trajectòria acadèmico-professional que hagin escollit. Els professors són diferents per etapes, no és el mateix un professor de primària que un de secundària, i existeixen centres diferenciats on s’oferta la majoria d’opcions.
Qualsevol estat que contempli aquesta opció, també haurà de tenir en compte que és necessària una certa flexibilitat en el cursar cada opció ja que a vegades poder escollir en tantes varietats promou molt més que l’estudiant no sàpiga quin camí triar. És per això que els sistemes com l’alemany ofereixen molta permeabilitat entre models per tal de poder-se adaptar a les necessitats de l’estudiant i aquest pugui acabar de cursar els estudis escollits. - Estructura integrada o comprensiva: L’últim model és un mixt de tot plegat. És el model que es troba a Finlàndia, Dinamarca, Suècia, Noruega i Croàcia. Aquest model contempla la primària i secundària com una única trajectòria educativa per l’alumne, no hi ha transició cap a un nivell posterior sinó que és tot continu. Així doncs, l’ISCED 1 i 2 es realitzen i imparteixen en el mateix centre amb un professorat titulat igual, sense especificar ni diferenciar. La titulació restant és igual per tothom i serveix, un cop aprovada, per accedir a l’educació superior.
La majoria d’aquests països que inclouen aquest model tots opten per una secundària superior, per tant, no deixa de ser que la primària i la secundària, enlloc de ser una alternativa és, en canvi, una primària allargada que desemboca cap a una secundària superior. Tot i així, aquesta secundària superior no és un curs comú per tothom, sinó que hi ha tres opcions que et permeten escollir, almenys en el cas de Finlàndia, ja que als altres països poden ser més de tres o no. Aquestes opcions poden ser: General (curs de 3 anys), Vocacional (curs de 3 anys) i Post secundària no terciària (enfocada per adults, formació del professorat específica, etc.)
El què coincideixen la majoria dels tres models és que dels 16-17 i 18 anys s’accedeix a un curs que tant pot ser de preparació per la universitat (equivalent al Batxillerat), com pot ser un curs general però en el sentit acadèmic (ja que la branca professionalitzadora és independent a l’academicista). La majoria de països acaben la obligatorietat escolar als 16 anys, tot i que en alguns casos determinats contemplen fins als 18 segons la branca que s’hagi escollit. L’inici de la secundària, ja és una altra cosa, ja que com hem dit, els tres models s’apliquen de forma individual en cada país, per tant cadascú decideix en les funcions que més li convé.
Les preguntes d’avui han estat:
1. Quines finalitats compleix l’educació secundària?
2. Quins són els models d’educació secundària a Europa? Com s’organitza? Amb quines opcions? A partir de quina edat?
3. Podem establir relació entre l’estructura de l’educació bàsica i l’abandonament escolar?
4. Quina incidència té la repetició de curs en l’abandonament escolar?
A pas de cargol 
Deixa un comentari