Senyoreta… senyoreta, puc anar al lavabo?

I saltem a trompicons altra vegada, aquest cop més justificada, i és que la professora es va posar malalta la setmana passada. Jo l’anterior, o sigui que és època de refredats, grips, grips intestinals, migranyes i tots els dolors de les verges caigudes. Un despropòsit, ves. Res que no es pugui solucionar amb llit, repòs, caldo i una mica d’amor. Avui, però, 19 de novembre parlem d’un tema apassionant en el camp de la Pedagogia, que és: el docent.

Iniciem la classe amb un cas:

 UNA DIFÍCIL CÀRREGA: FER CLASSES A LA UNIVERSITAT

Anna és professora associada del Departament de Sociologia a la Facultat d’Econòmiques. És el primer any que dóna classes. Ella treballa en el Departament de Benestar Social del govern de l’autonomia, i arran de fer un màster a la Facultat, es va assabentar de la plaça a temps parcial de sis hores de classe. El va meditar força ja que té una filla petita que encara necessita molta atenció. Però aquesta oportunitat no la podia desaprofitar. El seu bon currículum acadèmic i professional, a més de les publicacions i investigacions que ha realitzat en els últims anys en col·laboració amb altres institucions de benestar social estrangeres, han convençut al tribunal.

L’horari intensiu del treball que realitza en l’administració fora de la Universitat li permet planificar les hores de classe, les tutories de l’alumnat i totes les altres activitats del Departament.

Falten encara dues setmanes per Nadal i es troba molt cansada. No dóna l’abast amb el temari. Les classes la esgoten massa. Ella posa molt interès, perquè ho vol fer molt bé.

La preparació de les classes la cansa molt. Cada tema, dels 18 de l’assignatura, li suposa de 9 a 10 hores de preparació. I en canvi, el curs només té unes 25 sessions de classe! Això vol dir que ha de donar gairebé un tema per setmana. Té una assignatura i dos grups. En total, al voltant de 400 alumnes, amb una mitjana de 180 matriculats per classe. “Sort que no venen tots …” pensa sovint.

Ningú del departament li ha passat material. Primer recull tot el que té sobre el tema: articles, capítols de llibres, apunts de quan va fer la carrera, i informes del treball, també va a la biblioteca per consultar les últimes novetats sobre cada tema. No vol fer servir els manuals tradicionals, vol donar una matèria més elaborada, una visió el més àmplia i completa, que reflecteixi les diferents perspectives de l’assignatura perquè l’alumnat conegui a fons el tema. Estan en segon curs, i ja és hora d’aprofundir una mica. Llavors, després, redacta el tema que serà la base de l’exposició a classe. Sol preparar un guió per a no perdre el fil. Va molt bé fer guions.

A classe, no sap com fer-ho, però sempre li passa el temps molt ràpid. La primera part la dóna prou bé, però s’està molta estona. No és fàcil aclarir conceptes. Els alumnes prenen els apunts molt ràpidament perquè dóna molta matèria i llegeix molt ràpid la presentació en power point. Li sap greu, però és l’única manera de poder cobrir tot el contingut. Nota que els alumnes es cansen cap a la tercera part de la classe, la majoria treballa ja que són grups nocturns. L’altra meitat del tema ho dóna en els últims segons de la classe, perquè sinó perd el ritme, i no podria acabar el temari. Al final, sempre té com a recurs una llista de quatre o cinc llibres o pàgines web perquè els estudiants consultin el que s’ha donat per sobre.

L’hora i mitja ha passat molt ràpid. No li queda temps per demanar dubtes. L’alumnat tampoc pregunta. Quan demana alguna pregunta al final gairebé ningú li fa. Suposa que han d’haver entès gairebé tot el que ha explicat. Cada dia falten més alumnes a classe, segurament han de tenir treball en les altres assignatures. Quan anunciï la data de l’examen … ja tornaran a venir.

 L’Anna ho té molt difícil. A classe en parlem del cas i es donen conclusions que puc estar més o menys d’acord. En aquest cas, i segons la meva opinió personal, crec que ningú ensenya als docents a com han de ser docents. És molt curiós com aquest aprenentatge sempre és extern, és a dir, poca gent pregunta als seus alumnes si els hi ha agradat o motivat la seva classe, o inclús pocs docents novells pregunten als seus alumnes COM volen que siguin els docents, QUÈ ha de fer un docent, QUÈ N’ESPEREN del docent, entre d’altres…

L’Anna ho té difícil, i alhora fàcil. Té molt temari, sí, però s’ha mirat els altres Plans Docents de la carrera? No se li solapa res en altres matèries? Sap que no és la única docent a la facultat?, sap que el coneixement hauria de ser transversal? Suposo que pot reduir temari si entén i comprèn l’itinerari acadèmic de la carrera. En el cas que sigui una assignatura específica, sap que la majoria d’universitats, per no dir totes, tenen un suport digital molt útil? Es diu campus virtual i és una eina molt potent d’aprenentatge. En el campus, l’Anna pot afegir els power point que ha fet per tal que els alumnes ja tinguin un guió de l’assignatura. Inclús pot preparar manuals i demanar que els alumnes se’ls llegeixin i comentar-los a classe per si hi ha dubtes. L’aprenentatge serà més òptim (no només pels alumnes, sinó també per ella mateixa) i ella es descarregarà força de feina.

Per reduir temari també és una pràctica comú que una part el condueixi el propi alumne. A partir de treballs en grup i exposicions orals a classe, els alumnes es preparen una temàtica, n’aprofundeixen i la comparteixen amb la resta del grup classe. Aquesta estratègia compleix dues vessants, la primera que permet reduir temari i la segona que permet fragmentar l’avaluació i així els alumnes no han de jugar-se la nota a un sol examen.

També ha d’aconseguir plantejar-se QUIN CONTINGUT vol que l’alumnat aprengui. Desenganyem-nos, els alumnes no retenen tot el què es diu a l’aula, i tampoc el què fan en els treballs. Els docents hem de ser capaços d’admetre que el cervell humà és plàstic i que té una forma de funcionar determinada, no ho reté tot. Els experts diuen que només s’aprèn generant experiències i per tant cal adquirir dinàmiques i estratègies sobre el procés d’ensenyament i aprenentatge.

Va, resumint, les possibles solucions són:

• Revisar els continguts de l’assignatura i els Plans docents de les altres assignatures, per si es solapen.
• Aprofitar el campus virtual com a eina d’aprenentatge.
• Crear manuals del contingut de l’assignatura, demanar que els alumnes els llegeixin i comentar-los a l’aula.
• Que una part del temari sigui mitjançant un treball autònom grupal i exposat a l’aula.
• Rebre un curs de formació de formadors, o deixar-se assessorar per la Unitat de la Docència per millorar la seva pràctica docent.

I segur que donant-hi tres voltes més, en trobaríem algunes altres.

Aprofundint en l’acció docent, no us podeu perdre aquest audiovisual:

I és cert, un bon docent és aquell qui explica millor el contingut, és un narrador d’històries, un contacontes. De fet, la professora ens va parlar que en un estudi concret d’avaluació en una facultat com ara econòmiques, els docents més ben valorats eren aquells que no feien servir ni power point ni cap altre recurs visual, només la veu. Des de la meva experiència, els docents que guardo més afecte són aquest mateix exemple. Docents que tenen un coneixement brutal de la matèria, en són experts, i que a l’hora d’explicar aconseguien atrapar-te des de l’inici de les classes fins al final. No calia que fessin moltes bromes, ni posar vídeos ni transparències, ells solets aconseguien crear aquell espai màgic que sempre se’t feia curt. N’hi ha molt pocs d’aquests, un o dos a la secundària, un al batxillerat i un o dos a la universitat. Són una espècie en extinció.

No podem perdre de vista el professor competent. Com diu Zabalza:

Per acabar, tinc curiositat per saber quin tipus de docent puc arribar a ser jo… agradaré als alumnes? Em faré pesada? Tindré paciència? Seré capaç d’arribar a tothom? …

 Pd. Un altre recurs és el programa “Mestres” de Tv3 (http://www.ccma.cat/tv3/mestres/)